El 1861 la política d'assetjament al govern d'O'Donnell es va multiplicar per
part tant del Partit Moderat com del Partit Progressista. La queixa més comuna era la traïció a les idees que havien portat al
poder al prestigiós general O'Donnell, i les discrepàncies del govenr, finalment
O'Donnell preentà la seva renúncia a la reina el 1863. La substitució no era fàcil doncs els partits tradicionals comptaven amb
no pocs problemes i enfrontaments entre els seus membres. Les files moderades
van ser les que, a través del general Fernando
Fernández de Córdova, van oferir la
possibilitat de formar gabinet. Els progressistes, amb Pascual Madoz al capdavant, consideraven convenient la dissolució de les Corts.
Finalment la reina va confiar el govern a Manuel Pando
Fernández de Pineda comte de
Miraflores, que a penes comptava amb suports. La seva presidència no va durar
més que fins gener de 1864 i així es van succeir fins a set governs.
Narváez va formar govern el 16 setembre de 1864 amb la intenció d'aglutinar
forces i recollir un esperit unionista que permetés la integració dels progressistes
en la política activa. La negativa progressista a participar en un sistema que
consideraven corrupte i caduc va portar a Narváez a l'autoritarisme i una
cascada de dimissions en el si del gabinet.
La crisi va
portar a formar un nou govern el 21 juny amb el retorn, novament, de Leopoldo O'Donnell,Cánovas del Castillo i Manuel Alonso Martínez al Ministeri d'Hisenda, a més d'altres figures destacades. Entre altres
mesures es va aprovar una nova llei que va permetre incrementar el cos
electoral fins als quatre-cents mil votants, gairebé el doble del nombre
anterior i es van convocar eleccions a Corts. No obstant això, abans de
celebrar aquestes, els progressistes van anunciar que mantenien la seva
retraïment. De nou, l'actitud hostil dels progressistes va enervar a O'Donnell
que va reforçar el contingut autoritari del govern. O'Donnell es va retirar,
esgotat, de la vida política i va ser substituit, novament, per Narváez, que va condonar les penes no executades als revoltats però va mantenir el
rigor autoritari amb expulsions de les càtedres dels republicans i krausistes i
el reforçament de la censura i l'ordre públic.
El 1866 s'agreujà la crisi econòmica provocada per la crisi financera
originada per l'esclat de la bombolla del ferrocarrils, que portà a la fallida
de nombrosos bancs i empreses. Per la seva part l'Estat tenia un enorme dèficit
públic i a fi de reduir el seu endeutament va obligar a augmentar la pressió
fiscal. A aquesta situació se sumà una crisi agraria. El govern, incapaç de
resoldre els problemes econòmics, es va veure desprestigiat, i més encara quan
embolicat en aventures colonials Espanya fou derrotada en la Guerra hispanosudamericana (1864-1866). La crisi econòmica general va accelerar el deteriorament polític dels
moderats. Davant la manca de resposta del govern es van donar diversos
alçaments violents, entre els quals hi ha el dels Sergents a la Caserna de San
Gil, que va ser reduït per O'Donnell. Aquesta demostració exagerada de força li
va costar el lloc a O'Donnell, que va ser substituït per Narváez i més tard
per González Bravo, que va establir una dictadura civil en què governava per decrets, ja que
les Corts estaven tancades i no tenia oposició parlamentària. Les forces
polítiques excloses, progressistes i demòcrates, van optar per la conspiració
en no poder presentar oposició legal. En aquest cas, s'enfrontaven al govern i
també a la reina Isabel II. Amb la idea d'aquesta revolució es va crear l'agost
del 1866 una plataforma antigovern anomenada el Pacte d'Ostende. En un primer moment els signants del pacte van ser els progressistes i
els demòcrates exiliats, que pretenien moure una revolució en Espanya des de
l'estranger per acabar amb Isabel II. Una vegada conquerit el poder formarien
unes Corts constituents que establirien la forma de govern des de llavors:
monarquia o república. El 1867 s'uniren al Pacte membres de la Unió Liberal, fet que suposà el triomf de la revolució, doncs en les files unionistes
hi havia un gran nombre d'alts càrrecs militars com el general Serrano.
Els revoltats
difonen un manifest titulat "Espanya amb honra", en el qual exposaven
les raons de la seva aixecament, que no eren altres que la demanda de reformes
polítiques. En el manifest es demanava que després exiliar la reina es fundés
un nou govern sense exclusió de partits. Es van formar Juntes Provincials que
es van encarregar de mobilitzar a la població mitjançant promeses de sufragi
universal, d'eliminació d'impostos, de la fi del reclutament forçós i d'una
nova constitució. Finalment, el govern i la reina es van quedar sense suports,
el que va facilitar el triomf de la revolució en la Batalla del
pont d'Alcolea el 28 setembre
de 1868 entre revolucionaris i isabelins. Narváez va morir el 1868 i fou substituït per l'autoritari Luis González Bravo, però la revolució estava forjada i la fi de la monarquia s'apropava al
crit de "A baix els Borbons! Visca Espanya amb honra!".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada