VALORACIÓ PERSONAL

Aquest bloc, m’ha semblat molt bé, ja que per començar em treballat d’una manera diferent i més entretinguda per a nosaltres. El fet de buscar imatges, informació, vídeos... Ens ha fet entendre millor el nostre tema. Hem treballat en equip, ja que no hem tingut gaire temps per poder fer-ho bé. Hem sembla molt bé que puguem veure la feina dels altres companys i així comparar-ho amb el nostre si fan el mateix tema que nosaltres i poder entendre millor els altres temes.

En relació al tema que ens ha tocat, volia dir que, ja en l’inici del regnat d’Isabel II, va ser un desenvolupament per a Espanya, ja que es va eliminar la llei sàlica. Això va permetre que no regnés Carles V, que a més a més estava a favor de l’absolutisme. Gràcies a això, Espanya es va convertir en un país liberal, es va modernitzar. Tot i que per aconseguir-ho es van haber d’enfrontar isabelins i carlistes, aquests enfontraments van causar danys a moltes parts d’Espanya i no hauría d’haver estat així.

D’altra banda, crec que Isabel II, va ser una gran reina per Espanya, al introduïr del tot el liberalisme, va donar poder al parlament i al govern. Tot i que no governava en benefici propi, el poble no tenia tot el poder, ja que durant el seu regnat, només van governar liberals i per això es van causar gran part dels enfrontaments. Però si no ho haguès fet, Espanya no s’hauria modernitzat ni s’hauria desenvolupat tant com ho va fer.

En conclusió, mha agradat molt treballar d’aquesta manera i he tret una valoració positiva del regnat d’Isabel II.

EMMA

 Treballar amb un bloc ha resultat ser una activitat realment entretinguda i engrescadora, doncs el fet de que treballessim en grup i que a més a més haguessim de buscar nosaltres tota la informació ( videos, imatges...) i redactar-la ens ha ajudat a consolidar. Perfilar el bloc ha acabat siguent una activitat divertida i més distesa que estar a classe agafant apunts tota l'estona. Graciès als companys hem resolgut tots els nostres dubtes i acabar a temps el bloc, ens hem compaginat molt bé i, al meu parè, ens en hem sortit força bé.

Crec que Isabel II va ser un personatge a remarcar al llarg de la història d'Espanya, primer de tot ja per el pes de la monarquia des de ben petita, i encara que en algunes coses no sén en va sortir prou bé, en va fer de molt bones, indirectament, la llei sàlica, però moltes d'altres, com també va governar prioritzan el poble moltes vegades donant poder al parlament en comptes de gobernar en benefici propi, la obertura d'universitats antigues i noves insitucions. Pel que fa a Carles V, el veig com un tirà amb afanys de poder, que va provocar guerres i moltes morts amb la única finalitat d'aconseguir el poder. Mogut, segurament, pels pensaments masclistes de la història, però tot i així aquells crims no són justificables.

Crec que amb tots el problemes que Isabel II va tenir( intents d'assassinat, ...) va fer el correcta quan es va seperar del seu marit i es va exiliar a França, abdicant i donant-li el poder al seu fill, ja que ella no hauria pogut.

Per acabar dir que aquesta idea ha estat molt bona i seria agradable tornar-la a repetir.

ALBERT

FINAL DEL REGNAT DE ISABEL II

El 1861 la política d'assetjament al govern d'O'Donnell es va multiplicar per part tant del Partit Moderat com del Partit Progressista. La queixa més comuna era la traïció a les idees que havien portat al poder al prestigiós general O'Donnell, i les discrepàncies del govenr, finalment O'Donnell preentà la seva renúncia a la reina el 1863. La substitució no era fàcil doncs els partits tradicionals comptaven amb no pocs problemes i enfrontaments entre els seus membres. Les files moderades van ser les que, a través del general Fernando Fernández de Córdova, van oferir la possibilitat de formar gabinet. Els progressistes, amb Pascual Madoz al capdavant, consideraven convenient la dissolució de les Corts. Finalment la reina va confiar el govern a Manuel Pando Fernández de Pineda comte de Miraflores, que a penes comptava amb suports. La seva presidència no va durar més que fins gener de 1864 i així es van succeir fins a set governs. Narváez va formar govern el 16 setembre de 1864 amb la intenció d'aglutinar forces i recollir un esperit unionista que permetés la integració dels progressistes en la política activa. La negativa progressista a participar en un sistema que consideraven corrupte i caduc va portar a Narváez a l'autoritarisme i una cascada de dimissions en el si del gabinet.

La crisi va portar a formar un nou govern el 21 juny amb el retorn, novament, de Leopoldo O'Donnell,Cánovas del Castillo i Manuel Alonso Martínez al Ministeri d'Hisenda, a més d'altres figures destacades. Entre altres mesures es va aprovar una nova llei que va permetre incrementar el cos electoral fins als quatre-cents mil votants, gairebé el doble del nombre anterior i es van convocar eleccions a Corts. No obstant això, abans de celebrar aquestes, els progressistes van anunciar que mantenien la seva retraïment. De nou, l'actitud hostil dels progressistes va enervar a O'Donnell que va reforçar el contingut autoritari del govern. O'Donnell es va retirar, esgotat, de la vida política i va ser substituit, novament, per Narváez, que va condonar les penes no executades als revoltats però va mantenir el rigor autoritari amb expulsions de les càtedres dels republicans i krausistes i el reforçament de la censura i l'ordre públic.

El 1866 s'agreujà la crisi econòmica provocada per la crisi financera originada per l'esclat de la bombolla del ferrocarrils, que portà a la fallida de nombrosos bancs i empreses. Per la seva part l'Estat tenia un enorme dèficit públic i a fi de reduir el seu endeutament va obligar a augmentar la pressió fiscal. A aquesta situació se sumà una crisi agraria. El govern, incapaç de resoldre els problemes econòmics, es va veure desprestigiat, i més encara quan embolicat en aventures colonials Espanya fou derrotada en la Guerra hispanosudamericana (1864-1866). La crisi econòmica general va accelerar el deteriorament polític dels moderats. Davant la manca de resposta del govern es van donar diversos alçaments violents, entre els quals hi ha el dels Sergents a la Caserna de San Gil, que va ser reduït per O'Donnell. Aquesta demostració exagerada de força li va costar el lloc a O'Donnell, que va ser substituït per Narváez i més tard per González Bravo, que va establir una dictadura civil en què governava per decrets, ja que les Corts estaven tancades i no tenia oposició parlamentària. Les forces polítiques excloses, progressistes i demòcrates, van optar per la conspiració en no poder presentar oposició legal. En aquest cas, s'enfrontaven al govern i també a la reina Isabel II. Amb la idea d'aquesta revolució es va crear l'agost del 1866 una plataforma antigovern anomenada el Pacte d'Ostende. En un primer moment els signants del pacte van ser els progressistes i els demòcrates exiliats, que pretenien moure una revolució en Espanya des de l'estranger per acabar amb Isabel II. Una vegada conquerit el poder formarien unes Corts constituents que establirien la forma de govern des de llavors: monarquia o república. El 1867 s'uniren al Pacte membres de la Unió Liberal, fet que suposà el triomf de la revolució, doncs en les files unionistes hi havia un gran nombre d'alts càrrecs militars com el general Serrano.

Els revoltats difonen un manifest titulat "Espanya amb honra", en el qual exposaven les raons de la seva aixecament, que no eren altres que la demanda de reformes polítiques. En el manifest es demanava que després exiliar la reina es fundés un nou govern sense exclusió de partits. Es van formar Juntes Provincials que es van encarregar de mobilitzar a la població mitjançant promeses de sufragi universal, d'eliminació d'impostos, de la fi del reclutament forçós i d'una nova constitució. Finalment, el govern i la reina es van quedar sense suports, el que va facilitar el triomf de la revolució en la Batalla del pont d'Alcolea el 28 setembre de 1868 entre revolucionaris i isabelins. Narváez va morir el 1868 i fou substituït per l'autoritari Luis González Bravo, però la revolució estava forjada i la fi de la monarquia s'apropava al crit de "A baix els Borbons! Visca Espanya amb honra!".El Govern va dimitir i la reina, que es trobava en Sant Sebastià, es va exiliar a França.

CONSTITUCIONS

CONSTITUCIÓ DEL 1837

La Constitució Espanyola de 1837 va ser un text constitucional que substituí a la Constitució espanyola del 1812 i que va estar en vigor fins la seva reforma l'any 1845.

Estableix que la Sobirania és nacional (sancionada al preàmbul)

Consagra la divisió de poders:

- Poder executiu: L'ostenta el rei (amb els seus ministres), que sanciona i promulga les lleis. Té dret de vet. La responsabilitat pel mal govern són dels ministres. S'estableix la inviolabilitat de la figura del monarca.

- Poder legislatiu: Corts bicamerals. El Congrés es nomenat per sufragi directe censitari, mentre que els Senat es per nomenament reial.

-Poder judicial: Tribunals de justícia que exerceixen la Justícia en nom del monarca.

Religió: Obligació de mantenir el culte catòlic, així com els seus ministres per part de l'Estat.

Poder local: Els càrrecs de les corporacions locals es designen per elecció directa mitjançant sufragi censitari.

Es regula el funcionament de la milícia nacional.

CONSTITUCIÓ DEL 1845

La Constitució Espanyola del 1845 era de tendència liberal molt conservadora, que recollia els principis polítics del Partit Moderat:

§  Sobirania conjunta del rei i de les Corts Generals.

§  Monarquia constitucional amb una clara preponderància del monarca sobre les Corts Generals.

§  Confessionalitat catòlica de l'Estat.

§  Sistema parlamentari bicameral.

§  Sufragi censatari molt restringit.

Va estar en vigor fins al 1868, llevat del Bienni Progressista (1854-1856).

IMATGES

Mapa de les Guerres Carlistes

Bandera Isabelina

Bandera Carlista

Arbre Genealògic Borbó

EL REGNAT D'ISABEL II

Isabel II, va pertànyer a la dinastia borbònica. El seu pare, Ferran VII, per tal que ella pogués governar, va eliminar la llei sàlica l’any 1830 (llei que no permetia governar a les dones), a partir de la pragmàtica sanció. L’any 1833, Ferran VII va morir i Isabel va passar a tenir el tro. A causa de la seva edat, la seva mare Maria Cristina va haver de governar en el seu nom, com a regent. Tot i així, el germà de Ferran VII, Carles Maria de Borbó, no estava d’acord i volia el tro, així que es va proclamar rei, iniciant un conflicte bèl·lic pera conseguir la successió del tro de Ferran VII. Els seguidor d’Isabel s’anomenaven Isabelistes, eren liberals i majoritàriament burgessos, professionals liberals i classes populars urbanes liberals. Els seguidors de Carles s’anomenaven Carliste i eren absolutistas i majoritàriament nobles, l’església i part de la paresia.És per això que no va ser tan sols un conflicte bèl·lic sinó també polític i social.

    

Aquest conflicte es va desenvolupar en tres estapes, les anomenades guerres carlistes.

La primera guerra carlina (1833-1840), també anomenada guerra dels set anys, va succeïr durant les regències de Maria Cristina i el general Baldomero Espartero. Aquets guerra va afectar sobretot a Catalunya, el País Basc, Navarra i Castelló. 

La segona guerra isabelina (1846-1849), va tenir lloc sobretot a Catalunya, va ser una revolta catalana contre algunes mesures del govern liberla moderat. Els carlistes sollien mobilitzar el seu exèrcit, mitjançant guerrilles. La tercera guerra carlina (1872-1876) ja no va tenir lloc durant el regnat dIsabel II.

                                  

CARACTERÍSTIQUES DEL REGNAT S’IABELII

En totes les guerres carlistes van guanyar els isabelistes, per tan el regnat d’Isabel II, va durar desde l’any 1833, fins l’any 1868. La reina va tenir sempre el suport dels liberals, que tenien com a objectiu transformar Espanya en un estat modern. Tot i les pressions dels carlistes, Isabel  II i el govern va seguir amb els canvis liberals proposats i la redacción de constitucions liberals. A Espanya hi havia una monarquia constitucional. Hi havia dos partits polítics liberals, els moderats i els progressistes. Isabel es decantava per el partit moderat, però les pressions del partit progressista, van provocar que es duus a terme l’anomenat bipartidisme. Durant uns anys governava el partit liberal progressista i durant una altres el moderat, es per això que es van aprovar quatre constitucions diferents (1837,1845,1856,1857) depenent dels canvis polítics que s’anaven produint, eren més o menys conservadores segons el partit que governava en aquell momento.

PARTIT MODERAT	PARTIT PROGRESSISTA
Programa polític: -Sufragi restringit (1,5%). -Llibertats limitades. -Sobirania nacional compartida entre les Corts i la reina. -La reina té potestat per nominar ministres i per dissoldre les Corts.	Programa polític: -Sufragi censatari (base electoral més àmplia que els moderats: 5,5%). -Llibertats d’opinió, religió i premsa. -Sobirania nacional resideix en les Corts. -La reina no té potestat per intervenir en la vida política ni per dissoldre les Corts.
Grups socials afins Noblesa, Església i burguesia terratinent.	Grups socials afins Burgesia industrial, petitaa i mitjana burguesía, professionals liberals, intel·lectuals.

REGNAT D’ISABEL II

PRIMERA                         SEGONA                                                        1868 GUERRA CARLINA      GUERRA CARLINA                                  MORT ISABEL II (1833-1840)                   (1846-1849)

LIBERRALS MODERATS I PROGRESSISTES (1833-1868) 1837-Constitució   1845-Constitució         1856-Constitució/1857-Constitució